La Platja de Badalona
La platja
La platja a Badalona és patrimoni de la ciutat, de forma arrodonida, ben orientada a l’est, amb bona sorra, llargada de gairebé cinc quilòmetres, i envoltada pel passeig marítim, és una de les més boniques del nostre entorn.
Atractiva
Apeteix anar a la platja en qualsevol moment, la veiem canviant, amb aspecte diferent segons les hores del dia i la llum, gairebé sempre amb cara tranquil.la.
Pulmó natural
Per als badalonins, la platja i el mar suposen un autèntic pulmó, un patrimoni a conservar que en el nostre cas és encara més preuat pel fet de viure en una ciutat, atapeïda, de creixement urbanístic desordenat i especulatiu.
Temporals
El mar no sempre está tranquil, de tant en tant, la natura es desferma amb les grans borrasques o llevantades, i el seu aspecte canvia radicalment. Les fortes onades que s’aixequen fan que el mar mostri la seva força imparable, amb greus conseqüències en forma d’inundacions o trencament d’estructures com el Pont del Petroli, un dels símbols més fotografiats i atractius del nostre litoral.
Passeig marítim
El bonic i ampli passeig marítim permet recórrer el litoral de punta a punta. Espai d’oci i de lleure cada cop més concorregut i apreciat per la ciutadania que ha fet possible l’apertura i el retrobament de la ciutat amb el mar.
El Port
El Port Esportiu, projecte inacabat, generador històric de fortes i agres polèmiques, s’ha ubicat finalment en el lloc més adient de la platja. La seva realització ha permès recuperar per a la ciutat una amplia zona del litoral sud que durant molts anys ha estat tancada, degradada i contaminada per la presència de grans indústries.
La platja de Badalona será el tema de la propera publicació a la meva web, on mitjançant un ampli reportatge fotogràfic, intentaré remarcar els valors i atractius més importants de la nostra platja.
Cap de Creus, natura i art
Natura i art
El Cap de Creus punt més oriental de la Península Ibèrica on els Pirineus s’endinsen dins del mar, és natura i art. El paisatge salvatge, aspre, rocallós, a vegades inhòspit. La configuració geològica és singular i única, on les forces de la natura en el decurs dels anys, l’han anat treballant i modelant per crear a les roques veritables obres d’art.
El Club Med
La zona del Cap de Creus avui natural, no sempre ha estat així, fins no fa gaires anys bona part de l’espai més valuós estava tancat, privatitzat i malmés, per l’urbanització Ciutat de Vacances de la multinacional estrangera, Club Mediteranée.
Espai recuperat
Tancada l’urbanització i enderrocades les edificacions, un pla de remodelació, ha permès recuperar i tornar a regenerar aquest important patrimoni natural que mai s’havia d’haver alterat.
La zona del Cap de Creus avui és patrimoni arquitectònic de tots de bellesa incomparable per l’interès biològic, geològic i paisatgístic. Un espai protegit com a Parc Natural que fa que sigui un dels millors paratges naturals que avui podem trobar a Catalunya.
Bellesa paisatgística
El Cap de Creus és on surt el primer raig de sol i un lloc ideal per fer diverses coses com: veure com s’aixeca el dia i surt el sol damunt del mar; passejar i descobrir els diversos i atractius racons; i per gaudir d’una natura canviant, a vegades hostil i desfermada.
El Cap de Creus és un paratge que no pot deixar-te mai indiferent. Passejar per damunt de les roques ens permet escoltar el soroll del vent violent s’hi bufa la tramuntana, la remor de la força de les onades trencant damunt els penya-segats, o els crits potents i estranys de les gavines.
La zona del Cap de Creus no és un lloc per anar amb presses, mereix ser contemplada amb molt deteniment, única forma de poder admirar i copsar la bellesa de les formes, els colors i les textures de l’indret.
Inspiració artística
La força i singularitat del paisatge ha fet del Cap de Creus un lloc on es combina la natura i l’art. Un paisatge que ha servit com a font d’inspiració a diverses activitats artístiques, com la literatura, la pintura, la música i el cinema.
A la meva propera publicació de la web vull dedicar-li un ampli espai per fer un recorregut fotogràfic per aquells llocs del Cap de Creus, zona nord de la Costa Brava, que més m’han agradat. Espero que la seva publicació també us faci despestar i fer volar l’imaginació artística.
L'Eivissa, dels anys setanta
L’Eivissa dels setanta
El proper monogràfic de la meva web l’he volgut dedicar a veure i recordar com era l’Eivissa dels anys setanta, que vaig tenir l’ocasió de conèixer, recórrer i fotografiar. Al remenar les transparències de color fetes fa gairebé cinquanta anys, he vist com algunes imatges, degut als revelats de l’època i al deteriorament del color per l’envelliment, no tenen la qualitat cromàtica que desitjaria, però he volgut mostrar-les pel seu valor històric i documental.
Són Imatges que potser alguns van poder veure i espero que els permetin reviure i recordar una Eivissa força diferent. El temps es diu que acostuma a idealitzar i magnificar els records del passat que es troben a la nostra memòria, però això no sempre és veritat. L’Eivissa dels anys setanta, aquella illa blanca, on gent de tot el món hi volia anar, crec que va ser la millor i més autèntica època d’Eivissa.
Una illa on les seves platges, carreteres i molts paratges naturals encara no coneixien els efectes, a vegades devastadors, de la globalització, de la massificació turística i del boom immobiliari que tot ho ha uniformat i li ha fet perdre les seves singularitats. Era una Eivissa més autèntica, molt avançada al seu temps, de forts contrastos entre els costums tradicionals i el tipisme del món rural autòcton de l’illa vers els efectes innovadors del peculiar moviment hippy, de persones que cercaven gaudir de la pau, la llibertat i d’una nova manera de veure i entendre la vida.
Però Eivissa no era només un destí turístic habitual i vulgar de sol i platja, sinó que va ser pionera i innovadora en molts aspectes que han deixat una forta petjada i que avui encara perduren. Allà és on van aparèixer les primeres discoteques, les grans festes, segons deien, les millors del món de la seva època. I allà és on va sorgir una moda artesanal pròpia, la moda Adlib, una mena de fusió dels trets de la vestimenta tradicional eivissenca reinterpretada, millorada i actualitzada pels tocs artístics del moviment hippy. Moda que s’acabà estenent per tot el món i que avui encara atrau i perdura.
Aquella Eivissa era de ben segur més salvatge, més pobra econòmicament, menys polida, però tenia una màgia especial que la feien única i irrepetible. Era sens dubte una Eivissa força diferent a la que avui podem veure.
La vall d'Àger i el Montsec
La vall d’Àger entre muntanyes es comunica amb el Pallars i l’Aragó a través de congostos formant un conjunt natural i paisatgístic dels més bonics i espectaculars de Catalunya.
La fesomia de la vall canvia amb les estacions on la natura ens ofereix paisatges molt atractius
Les boires i la gebrada als matins, els ametllers florits, les flors a la primavera, els daurats de l’estiu, els colors de la tardor, bellesa il·limitada
Triar quina és la millor època i la més bonica per visitar la vall d’Àger no és fàcil. A la propera passejada per Àger deixo que sigueu vosaltres els qui feu la tria.
El Dimoni de Badalona
Diada de Sant Anastasi
La nit de la gran festa amb els focs artificials i la cremada del dimoni són el acte més popular de les Festes de Maig. Les primeres Festes de Maig l’any 1672 van declarar Sant Anastasi, co-patró de Badalona, i a finals del segle XVIII la data de l’11 de maig es va fixar com a festa de precepte a la ciutat.
Les Festes de Maig
Les Festes de Maig abans eren considerades com la festa major petita i la Festa Major es celebrava per la Mare de Déu D’Agost. Però amb els anys els canvis socials i culturals han invertit l’importància. A Badalona el mes d’agost molta gent está fora de la ciutat, degut a les vacances i les Festes de Maig són avui la gran festa.
El Dimoni
La figura del dimoni representa el poder del mal, el temptador, el mentider, la força destructiva antagònica al bé i la veritat. La costum del dimoni s’inicia l’any 1940 quan la Confraria de Sant Anastasi per celebrar la festivitat del seu patró, va cremar un ninot de fusta i de cartró que representava un dimoni.
La temàtica
La figura del Dimoni cada any diferent, a més de l’originalitat plàstica, té alhora una significació sociocultural amb referències al·legòriques a la religió, als acudits ingenus i populars, a elements singulars de la ciutat, o a denúncies públiques de tipus social i polític.
La Cremada del Dimoni
El primer dimoni al 1940 es va cremar a l’actual plaça Assemblea de Catalunya, al descampat de les excavacions, davant l’actual Museu. I a partir de 1955 la platja es converteix en l’emplaçament definitiu de la festa.
Tradició popular
Els més petits, a les escoles o entitats de la ciutat, tenen com a tradició anar a veure el dimoni, però dies abans treballen intensament per fer, amb dibuixos o maquetes, el seus propis dimonis que els porten per a ser cremats. Els més grans, d’any en any, també el van a veure per fer-li fotografies o fer-se selfies. I tots esperen l’arribada de la gran festa la nit de la cremada del dimoni.
La Pandèmia
La Covid 19 ha trasbalsat les nostres vides i això es reflecteix també en la temàtica dels dibuixos i maquetes dels dimonis dels més petits. I la pandèmia també ha trastocat el calendari de les nostres festes, fent que l’any passat fossin cancel·lades i enguany, que el dimoni es cremi sense públic. Les mesures de protecció impediran un any més que la ciutadania ompli, de gom a gom, la Rambla i la Platja de Badalona, per gaudir d’aquesta gran festa.
La Gran Festa
El Piromusical
La Cremada del Dimoni va precedida sempre d’un castell de focs artificials. La pirotècnia, element gairebé imprescindible en qualsevol gran festa, o esdeveniment important, la nit de Sant Anastasi es combina amb la música.
Element artístic
Els focs artificials, a més de ser una important obra d’artesania són alhora un element artístic. Els efectes lluminosos i sonors dels coets, barrejats amb la música són d’una gran espectacularitat que atrau i agrada a la ciutadania. Les formes, combinacions i colors són també font d’inspiració per a escriptors, poetes i artistes.
Aquest any degut a la pandèmia no podrem veure el piromusical, el reportage fotogràfic vol ser un recordatori i un homenatge a aquesta gran nit de festa badalonina.
Per què Àger
Per què Àger
El primer monogràfic que presento a la web que estreno, l’he volgut dedicar, tant des de la vessant fotogràfica com pictòrica a Àger. Per què ?
Sempre recordaré el moment que el vaig conèixer per primer cop. Em va colpir, li vaig veure les immenses possibilitats. Lloc tranquil on a vegades el temps sembla voler aturar-se, de clima sec tipus de vegetació i paisatge , que recorden alguns indrets de la famosa Provença francesa. Des del punt de vista artístic, Àger és una font inesgotable i per a mí ha estat motiu d’inspiració per a la fotografia i el meu debut en el món de la pintura a l’oli.
A Àger és on avui viu part de la meva família i on tenim la segona residència. A la tardor del 2012 hi vaig fer la meva primera exposició d’olis sobre tela, titulada “Passejada per Àger”. Ara uns anys després, he volgut ampliar aquella modesta passejada pictòrica per donar a conèixer la meva visió fotogràfica d’Àger, els seus millors racons, els edificis històrics i els entorns naturals.
A la tardor del 2012 hi vaig fer la meva primera exposició d’olis sobre tela, titulada “Passejada per Àger”. Ara, uns anys després, he volgut ampliar aquella petita passejada pictòrica donant a conèixer la meva visió d’Àger, els seus millors racons, els edificis històrics i els entorns naturals des de la vessant fotogràfica.