L'Eivissa dels setanta

L’Eivissa dels anys setanta que vaig poder veure i fotografiar és un dels viatges de joventut del que guardo un record especial. Eivissa la mítica illa blanca, paradís somiat per molta gent de tot el món que volia anar-hi. Sovint es diu que els anys magnifiquen els records de la nostra memòria, però en el cas d’Eivissa això no és així. Aquella Eivissa era molt diferent a la que avui podem veure i per a mí molt millor i més autèntica.

Viatge a Eivissa

Anar a Eivissa en els atrotinats vaixells de la Transmediterrània era una odissea de dotze hores de viatge. La durada i la  singularitat dels personatges que hi anaven, semblava transportar-te a un altre món, a un lloc diferent de la Península.

La Dictadura

Les imatges que es reprodueixen avui semblen normals, però tenen cinquanta anys i estan fetes en un context on es vivia sota la llarga nit del franquisme, que va marcar i condicionar a tota una generació. Espanya aïllada a nivell internacional, la religiositat portada a límits exagerats, la repressió política i sexual que tot ho prohibia i la censura als mitjans, condicionaven i limitaven la forma de vida.

L’arribada

A trenc d’alba ja s’insinuava la silueta de l’illa, però l’arribada, al petit port d’Eivissa, va ser una imatge inesborrable i de gran bellesa. Travessada la bocana amb el far, la visió de les cases blanques enfilant-se pel turó, amb la gran fortalesa i al cap d’amunt la torre de la catedral.

Llum i tranquil·litat

Només arribar sorprenia la llum de l’ambient, molt més viva i intensa que la de Badalona, així com l’ambient de tranquil·litat, pau i silenci del petit port.

Un altre ritme

La poca gent a les andanes que esperaven la nostra arribada, desprenien una imatge de relaxament, de llibertat i de permissivitat, que deixava entreveure una forma de vida totalment diferent.

L’Eivissa tradicional

A l’Eivissa dels anys setanta encara es podien veure els forts contrastos entre la la modernitat i forma de vida del moviment hippy amb la del món rural autòcton, aïllat i tradicional de l’interior de l’illa. Un món que aleshores vivia de l’agricultura, en petites explotacions familiars (vinya, ametllers, garrofes, patates, síndries…) purament de subsistència i per al seu propi consum. A l’interior de l’illa pels carrers dels pobles les dones encara portaven la seva vestimenta tradicional.

Transformació

L’Eivissa rural dels anys setanta ja començava a patir un  fort declivi per l’arribada del turisme i el desenvolupament immobiliari que li canviava la seva economia i li feia perdre  el sòl agrícola. En els anys posteriors Eivissa s’ha convertit en un dels grans destins turístics que viu gaire exclusivament del sol, la platja i l’oci nocturn, model que res té a veure amb aquella Eivissa que vaig conèixer.

El boom turístic

A l’Eivissa dels anys setanta recórrer l’illa era tota una delícia, amb un turisme moderat, poc trànsit a les carreteres i platges gairebé verges. Però en alguns indrets les grues ja ocupaven el paisatge i  es deixava veure el frenesí constructiu. Apareixien les primeres urbanitzacions, la construcció de grans hotels, que malmetien el paisatge, era un turisme orientat a les masses. La fama internacional d’Eivissa ja començava a fer-li pagar el seu perillós preu.

Les platges

A Espanya amb el pudorós franquisme, la religiositat exacerbada i la censura implacable, vigilaven, reprimien i castigaven, qualsevol exhibició pública indecorosa del cos humà, ja fos a les platges o als carrers. Però aquestes normes no tenien vigència a Eivissa, on hi havia total llibertat a l’hora de triar la vestimenta.

Les platges d’Eivissa força tranquil·les, silencioses eren molt avançades al seu temps. Tothom anava com volia, es practicava el topless, es veien els primers tangues i fins i tot es practicava el nudisme de la forma més natural i normal. Comportaments impensables, prohibits i perseguits  a la Península.

Platja de Ses Salines

A la part sud de l’illa, a prop de la capital, hi havia la famosa i concorreguda platja de les Salines, d’aigües blau turquesa de gran transparència, envoltada d’una pineda amb dunes de sorra, avui integrada en el Parc Natural de les Salines.

Ses Salines era una platja activa, esportiva, on es practicava la vela en diverses modalitats i com a curiositat, era l’únic lloc de l’illa amb patins de vela, embarcació genuïna de Badalona. El motiu era que el badaloní Joan Vidal, varies vegades campió d’Espanya que hi tenia molt a prop una casa.

Els capvespres

La costa era salvatge, molt agresta a la part nord i de gran bellesa, destacant com un dels paisatges més emblemàtics  el penyal de Es Vedrá, una roca aïllada de 300 metres d’alçada dins del mar. La part oest de l’illa, cala Bassa, cala d’Hort mereixien d’una llarga estada a la platja o en qualsevol dels petits bars i restaurants que hi havien, per esperar pacientment que arribés l’hora de la posta del sol. Moment màgic amb la platja ja buida, el silenci natural de l’entorn, trencat per les gavines i la pau que transmetia la bellesa de veure com queia el sol dins del mar, imatges que perduren en el record de la memòria.

Els acomiadaments

A l’hora de posar fi a les vacances, al tornar al port per agafar el vaixell les escenes eren també força especials. La gent de l’illa tenia el costum quan hi havia vaixell d’anar al port a veure com salpava. Les andanes s’omplien de curiosos així com les cobertes, esperant el moment de la sortida. La majoria no es coneixien de res, ni s’havien vist  mai abans, però els que marxaven, des de les cobertes llençaven rotllos de paper higiènic, als que es trobaven a les andanes. El paper era el darrer punt de contacte entre els que marxaven i els que es quedaven. Punt de contacte que es trencava quan el vaixell s’apartava i els rotllos ja no donaven per més. Aquest era el senyal que les vacances s’havien acabat..